dimecres, 19 d’agost de 2009

No me canso de ver esta escena...

Por poner alguna, porque la película es sublime como mínimo. No sabía si el hecho de haber batido récords de taquilla en los EEUU era su mejor carta de presentación pero, después de hora y media con la mandíbula desencajada, no puedo sino recomendaros que la veais.

Aunque al principio pareciera que sólo nos hacía gracia a Rubén y a mí.... xD


diumenge, 16 d’agost de 2009

Coses que es poden fer en 9.58 segons...

Un creuament de mirades, un petó, una abraçada, un somriure, una llàgrima, guanyar un amic, perdre la vida, beure un xupito, encendre un cigarro, observar la lluna, mirar-se al mirall, menjar un bombó, tenir un orgasme, cremar-se, trencar un plat, tacar-se la camisa, començar a saborejar una cervesa, decidir entre te o cafè a l'esmorzar, estornudar, tirar-se a la piscina, enamorar-se...


Sembla mentida, però es poden fer moltes coses en tan poc temps. Avui, a més, hem après que, en 9.58 segons, es poden córrer els 100 metres.



Curiosament, era la meva especialitat. Prometo cronometrar-me la propera vegada, només per curiositat...

dijous, 13 d’agost de 2009

Enganxada...

Quan em dóna fort per una cançó, estic perduda...



I per què no me la puc treure del cap?

dimecres, 12 d’agost de 2009

L'efecte Mitja Distància...

Tinc son, però no puc dormir. Miro el paisatge per la finestra i, amb la mirada fixa, sense pensar en res, veig reflectit al vidre algú que em recorda -molt- a tu.

A partir d'aquí, m'oblido de la son i, potser, del paisatge. M'oblido de qualsevol altre element o persona que m'acompanya en aquest viatge.

A través del vidre, de reüll, et miro, t'observo, et veig reflectida en uns ulls que no són els teus, en una expressió que, tot i que no és la teva, se t'hi assembla massa com per estar allà, com si res, davant meu...

Me n'adono de com, encara, potser per sempre -com si algun cop ho hagués dubtat...-, et trobo a faltar. Penso, com tantes altres vegades, en tot el que vam viure, en tot el que et perdràs, en el que ens vam dir...i en el que em vaig descuidar de dir-te...

Però, sobretot, penso en les vegades que t'he somiat i en tot el que m'has dit...

I és en aquest moment quan, lluny dels meus companys de viatge, em trobo enmig de, potser, una gran revelació. Lligo caps, entenc moltes coses. Em recordo a mi mateixa que no crec en aquestes coses, però no se si deixar de banda les meves creences o desconfiances...

Sento que, potser, tot comença a tenir sentit i que, qui sap, potser, és hora de tancar aquest conte i començar-ne un de nou.

Obro els ulls. Fi de trajecte. No sé si aquella persona que em recordava a tu realment estava allà o mai ha existit, tampoc sé si res del que m'ha passat pel cap han estat raonaments lògics o si tot, absolutament tot, ha estat el subconscient.

I aquella nit, potser, podré començar un altre conte.

dimecres, 5 d’agost de 2009

12 mesos, 12 parades

Astúries, Madrid, Costa Brava, Itàlia, Tarragona, Ruta del Císter, Menorca, Romania, Lleida, Arenys de Mar, Canadà... i Barcelona.


Podria ser una etapa -molt xunga- del Tour, però no. Aviat farà un any que, sense tenir ni idea, vaig començar el que serien 12 mesos amb una alta activitat turística. Als 12 llocs que he escrit encara se li podria sumar algun altre, però he volgut triar-ne 12 per fer-ho més maco -tampoc cal inventar-se cap altre motiu-.

El cas és que, crec, he viatjat més en aquest any que en tota la meva vida. De fet, si m'arrisqués a esperar un any i un mes, potser encara s'hi podria sumar algun altre indret, com la interrogant Eivissa o la sempre present Granada...

En fi, fa dies que hi penso, aviat farà un any que em vaig deixar seduir -i de quina manera- pels paisatges i -sobretot- per la gastronomia de la verda Astúries. Fet que implica, a la vegada, que prop farà un any que no vaig poder evitar les llàgrimes -d'alegria, evidentment- al veure com una de les meves millors amigues, una de les meves companyes de 2x1 al Q3 o d'infinitat d'aventures al reanomenat Zeleste Sur o al desaparegut Bóveda, començava un viatge d’encara més alçada que qualsevol dels meus...

Astúries va donar pas a Madrid, en forma de visita llampec. Necessitava tornar a esmorzar porres amb xocolata al carrer Atocha, passejar per la Gran Via, estirar-me al Retiro i prendre una canya a la plaça Santa Ana. Vaig estar poques hores, però van ser suficients per fer-ho.

Després va venir una inesperada escapada romàntica a la Costa Brava on em vaig enamorar, sobretot, de Sant Martí d'Empúries.

I sense tenir temps de recuperar-me del
curro de les Festes de la Mercè, vaig emprendre el viatge a la meva sempre desitjada Itàlia. Em vaig emocionar a Florència, em vaig quedar sense paraules a Siena i em vaig tornar a enamorar, a Venècia.

Abans d'acabar el 2008, però, encara vaig tenir temps de fer la ruta del Císter, una terra a la que, no us enganyaré, encara no li havia parat prou atenció, tret de la vista al Novembre a Tarragona ciutat, per dir un fins aviat a la Laia...

L'any va començar amb una nit estranya a Mataró, i va seguir força tranquil. L'inici de la cinquena temporada de Lost va hipotecar una mica els meus caps de setmana, fins que va arribar el moment, a l'abril, de conèixer can Rooney a Menorca, potser el viatge menys turístic de tots, encara que el vam aprofitar més del que pensàvem...

I de Rooney a Rooney, perquè el següent viatge el vam començar a pensar a Menorca i ens va portar a Romania, on Cluj -la capital de Transilvània- ens té vigilada a la Laieta durant tot l'any. Encara amb les cròniques del viatge pendents, només us diré que em va impressionar molt més del que mai hagués pensat. Us ho explicaré, no patiu.

Sant Joan el vam passar a Lleida, 2 dies que van donar per a molt. Per exemple, per planejar un cap de setmana de 3 dies a Arenys de Mar. La mateixa companyia als dos llocs, moltes
rises, alguna que altra guerra de globus i, fins i tot, un ball d'espases al ritme de Dartacán.

I en tornar d'Arenys, a preparar la maleta per Canadà, potser el viatge més important però, a la vegada, el menys planejat, el més inesperat. El més llunyà, el més impactant, relaxant, reconfortant, impressionant i, potser, on més he viatjat. Ho vaig dir en tornar, no vam parar de conèixer gent de tot el món.

Però no vull triar. Cada viatge, sense importar la durada, la companyia o la llunyania, m'ha aportat moltes coses. Cada cop que he fet la bossa o la maleta no només he inclòs l'equipatge físic. També molta il•lusió, ganes de passar-ho bé, sí, però també d'aprendre, de créixer. Crec que ho he aconseguit.

Ahir va fer dos anys d'un dels moments més tristos de la meva vida. Sempre planegem fer això i fer allò, coses a llarg termini que, potser, no arribaran. Mentrestant, però, ens oblidem del present i del futur immediat. Crec que els últims 12 mesos no han pogut donar-me més.

Als companys de viatge, gràcies. I als qui esteu cada dia, moltíssimes gràcies. Perquè la dotzena parada, i no per això la menys important, és Barcelona. I la meva Barcelona la feu, en part, tots vosaltres.

A tot això, tanco els 12 mesos tornant a la Costa Brava.

dissabte, 1 d’agost de 2009

Propòsits?

Sempre m'ha fet gràcia la curiosa mania que tenim tots de fer balanç quan una etapa acaba. Des de les coses més "rutinàries" -l'institut, la universitat, una feina, una relació...- fins a altres, simplement, temporals, que acostumen a aparèixer, sistemàticament, per volts de desembre o, també, quan s'acaben les vacances.

Potser és aviat per fer balanç, estem a 1 d'agost i tothom comença vacances, però de sobres sabeu que no és el meu cas. Jo ja fa una setmana que he tornat i, tot i que encara tinc molta corda de cara l'estiu, m'he sorprès a mi mateixa amb certs propòsits que, altres anys, no haurien aparegut fins al setembre.

El millor és que, tot plegat, és força contradictori. A saber: mai he cregut en els propòsits, potser perquè m'agrada massa viure al dia, potser perquè no m'agrada planejar gaire, potser perquè no m'agradaria adonar-me que no he fet res del que em vaig proposar...

En qualsevol cas, sempre estan presents, potser després els oblides, potser te'n recordes i deixes anar un somriure, però ens agrada massa marcar-nos objectius. Personalment, m'agraden més els propòsits postvacacionals. Potser perquè ens agafen amb més energies que al desembre, a ple hivern i enmig de l'estrés del Nadal. Crec que els propòsits postvacacionals són molt més realistes, potser perquè acostumen a començar amb un "a partir d'ara, haig de...". Els d'any nou, en canvi, són molt més exigents, tenen una caducitat massa propera: "Aquest any haig de...". I aquesta caducitat, no ens enganyem, és la que, potser, ens pot portar a la frustració.

Per sort o per desgràcia, ja us dic, intento no ser persona de propòsits però, també reconec, de vegades és inevitable -i potser fins i tot necessari- marcar-se fites.

I així estic, amb un llistat mental força ampli. La part bona és que no hi ha caducitat. No tinc pressa. Puc aturar-me un segon, fins i tot uns quants. Puc seure a un banc a llegir el diari, puc deixar passar un tren que va molt ple, i fins i tot puc canviar la destinació d'un bitllet d'avió si algú em diu que allà on vaig fa mal temps i vull sol...Però, en algun moment, hauré d'aixecar la vista d'aquell diari, tancar-lo i abandonar aquell banc, hauré de pujar a algun tren -vagi ple o no- i, potser, a algun avió -faci el temps que faci a la meva destinació-.

I, en aquells moments, potser, deixaré anar un somriure perquè, un dia, tot allò va néixer en forma d'una cosa anomenada propòsit, en la que jo no hi creia gaire...