dilluns, 7 de setembre de 2009

diumenge, 6 de setembre de 2009

Una de trasllats...

Setmana estranya i dura que, per fi, acaba...


Aquests dies he recordat molt com va ser el meu trasllat personal, i com són tots aquells moments en què has de repassar la teva vida per donar pas a una nova etapa. Et retrobes amb tantes coses que ja havies oblidat, recordes el que vas viure amb elles i, amb algunes, prens la decisió de desfer-te'n perquè, tot i que no te n'havies adonat, no les necessites.

És curiós el moment d'anar buidant el que ha estat el teu espai durant tant de temps i veure com, caixa rera caixa, mica en mica, en aquell lloc ja no queda res de tu.

Es fa estrany abandonar aquell lloc i saber que, si algun dia hi tornes, ja no serà teu, ja no el tornaràs a veure igual. Algú ocuparà el teu lloc i el farà seu.

A partir d'aquí, toca mirar endavant, perquè en l'altre espai ets tu qui ocupa el lloc d'algú altre. Et preguntes què haurà passat allà, què s'haurà viscut, quin ambient s'haurà respirat i, sense adonar-te'n, aquell lloc comença a ser una mica teu, amb les teves coses, les teves inquietuds i la teva emprempta.

Totes aquestes sensacions es multipliquen per mil amb el silenci. I aquests dies n'hi ha hagut molts. Arreu. Però ja és massa tard per pensar. Ja formes part d'allò, i el que hagi passat abans poc importa, sempre i quan no repercuteixi en la teva estada aquí, duri el temps que duri.

Però, i si repercuteix? I si no t'adaptes? Saps que no podràs tornar enrera, que ja és massa tard. Que la única cosa que importa és que, un dia, vas traslladar-te amb il·lusió, amb ganes, amb perspectives de futur i que, passi el que passi, aquell lloc serà teu, amb tot el que això impliqui. Tot.

I saps que, tard o d'hora, potser sense ni adonar-te'n, serà un dels teus pilars bàsics.

Temps al temps, però què fàcil és dir-ho...