12 mesos, 12 parades

Astúries, Madrid, Costa Brava, Itàlia, Tarragona, Ruta del Císter, Menorca, Romania, Lleida, Arenys de Mar, Canadà... i Barcelona.


Podria ser una etapa -molt xunga- del Tour, però no. Aviat farà un any que, sense tenir ni idea, vaig començar el que serien 12 mesos amb una alta activitat turística. Als 12 llocs que he escrit encara se li podria sumar algun altre, però he volgut triar-ne 12 per fer-ho més maco -tampoc cal inventar-se cap altre motiu-.

El cas és que, crec, he viatjat més en aquest any que en tota la meva vida. De fet, si m'arrisqués a esperar un any i un mes, potser encara s'hi podria sumar algun altre indret, com la interrogant Eivissa o la sempre present Granada...

En fi, fa dies que hi penso, aviat farà un any que em vaig deixar seduir -i de quina manera- pels paisatges i -sobretot- per la gastronomia de la verda Astúries. Fet que implica, a la vegada, que prop farà un any que no vaig poder evitar les llàgrimes -d'alegria, evidentment- al veure com una de les meves millors amigues, una de les meves companyes de 2x1 al Q3 o d'infinitat d'aventures al reanomenat Zeleste Sur o al desaparegut Bóveda, començava un viatge d’encara més alçada que qualsevol dels meus...

Astúries va donar pas a Madrid, en forma de visita llampec. Necessitava tornar a esmorzar porres amb xocolata al carrer Atocha, passejar per la Gran Via, estirar-me al Retiro i prendre una canya a la plaça Santa Ana. Vaig estar poques hores, però van ser suficients per fer-ho.

Després va venir una inesperada escapada romàntica a la Costa Brava on em vaig enamorar, sobretot, de Sant Martí d'Empúries.

I sense tenir temps de recuperar-me del curro de les Festes de la Mercè, vaig emprendre el viatge a la meva sempre desitjada Itàlia. Em vaig emocionar a Florència, em vaig quedar sense paraules a Siena i em vaig tornar a enamorar, a Venècia.

Abans d'acabar el 2008, però, encara vaig tenir temps de fer la ruta del Císter, una terra a la que, no us enganyaré, encara no li havia parat prou atenció, tret de la vista al Novembre a Tarragona ciutat, per dir un fins aviat a la Laia...

L'any va començar amb una nit estranya a Mataró, i va seguir força tranquil. L'inici de la cinquena temporada de Lost va hipotecar una mica els meus caps de setmana, fins que va arribar el moment, a l'abril, de conèixer can Rooney a Menorca, potser el viatge menys turístic de tots, encara que el vam aprofitar més del que pensàvem...

I de Rooney a Rooney, perquè el següent viatge el vam començar a pensar a Menorca i ens va portar a Romania, on Cluj -la capital de Transilvània- ens té vigilada a la Laieta durant tot l'any. Encara amb les cròniques del viatge pendents, només us diré que em va impressionar molt més del que mai hagués pensat. Us ho explicaré, no patiu.

Sant Joan el vam passar a Lleida, 2 dies que van donar per a molt. Per exemple, per planejar un cap de setmana de 3 dies a Arenys de Mar. La mateixa companyia als dos llocs, moltes rises, alguna que altra guerra de globus i, fins i tot, un ball d'espases al ritme de Dartacán.

I en tornar d'Arenys, a preparar la maleta per Canadà, potser el viatge més important però, a la vegada, el menys planejat, el més inesperat. El més llunyà, el més impactant, relaxant, reconfortant, impressionant i, potser, on més he viatjat. Ho vaig dir en tornar, no vam parar de conèixer gent de tot el món.

Però no vull triar. Cada viatge, sense importar la durada, la companyia o la llunyania, m'ha aportat moltes coses. Cada cop que he fet la bossa o la maleta no només he inclòs l'equipatge físic. També molta il•lusió, ganes de passar-ho bé, sí, però també d'aprendre, de créixer. Crec que ho he aconseguit.

Ahir va fer dos anys d'un dels moments més tristos de la meva vida. Sempre planegem fer això i fer allò, coses a llarg termini que, potser, no arribaran. Mentrestant, però, ens oblidem del present i del futur immediat. Crec que els últims 12 mesos no han pogut donar-me més.

Als companys de viatge, gràcies. I als qui esteu cada dia, moltíssimes gràcies. Perquè la dotzena parada, i no per això la menys important, és Barcelona. I la meva Barcelona la feu, en part, tots vosaltres.

A tot això, tanco els 12 mesos tornant a la Costa Brava.

Mulţumesc!

O el que és el mateix...Gràcies!

A la Laia i al Roger o al Roger i a la Laia. Sobretot.

Però també a la Gwendo, al Luca, a l'Ellie, la Kirstin i la Deane, a l'Arpi i al vietnamita de Seattle, a l'Anurak, al Cosmin, als gal·lesos, al taxista de Bucarest, als croates, a l'australià de l'últim dia, al Gustavo, a Vlad III, als portocales, als bars egipcis i els restaurants turcs, a Bucarest, Brasov i Cluj-Napoca, a l'Intercity, a la canadenca i la seva possible nòvia, al cambrer del My Way i a la cambrera de l'Insomnia, al BARÇA, al TIFF, als subtítols romanesos, a la calor i la pluja, al caspane de l'Speedy i a la mămăligă que tant em costava acabar, a la Ursus, als mojitos, a les birres gratis, al requesón i els pistatxos, a la Burger, a parlar anglès sense por, a entendre el romanès, als paisatges verds i a les lletres hollywoodianes, al recepcionista mafiós de la família Monster, al xòfer dels nuvis, als francesos esbojarrats i al iougurín que estava enamorat de Barcelona (i de la cançó de la peli del Woody Allen)....

I un llarguíssim etcètera. Veritablement, 8 dies a Romania han donat per a molt. De moment, en calent, només puc donar les gràcies. Explicaré més i millor, potser no serà demà o potser sí, però tampoc penso explicar-ho tot. També vull que, si algun dia hi aneu, us sorprengui tant com m'ha sorprès a mi. Publicaré diversos capítols on intentaré condensar la informació, però necessitaré temps.

Perquè la majoria de les coses, crec, encara les haig d'assimilar. Sabia que canviaria. Sabia que el viatge i l'experiència em canviarien. No sabia perquè, i potser ara tampoc ho sé, però ho han fet.

Potser mai hagués inclòs Romania en una possible destinació de vacances. Potser, un cop planificat el viatge, mai hagués pensat que em plantejaria tornar més endavant. Potser, com deia el Cosmin, és estrany que gaudeixis tant un país del qual, lamentablement, majoritàriament, reps una mala publicitat.

Tornaré. I espero poder aconseguir que alguns de vosaltres hi aneu algun dia.

Però no ara, és tard i necessito descansar. I, potser, pensar....Segurament.

Nopta buna!