Quan feina i plaer són un...

Fa dies que no actualitzo. No hi ha temps. Intento aprofitar tant els dies i les hores que m'adono que després no tinc temps per a mi.

Sembla que ara he trobat una estona i la utilitzaré per compartir una de les petites alegries que, de tant en tant, una feina et pot donar: plaer. Potser alguns ho experimenteu cada dia, d'altres no ho haureu experimentat mai...

Al periodisme, però, és fàcil que això passi. Fer una entrevista o, simplement, assistir a una roda de premsa, poden resultar experiències molt més interessants del que inicialment sembla, una exposició pot obrir-te un món que totalment desconeixies...

Però no és d'això del que us vull parlar. Sóc molt fan de Lost, no crec que a aquestes alçades això sigui cap novetat. Tinc, a més, l'honor de ser una de les clientes habituals i amiga del propietari de l'únic bar dedicat a la sèrie a tot el món, el Bharma.

Doncs bé, en l'últim mes he pogut dedicar moments de la feina a Lost. Una, per a l'estrena de la sisena temporada i, de pas, per al Bharma. I l'altra, ahir mateix, amb motiu de l'exposició d'objectes de la sèrie que, fins dissabte, s'estaran a l'Fnac L'Illa.

Haig de dir, però, que es fa estrany. No sé si perquè em costa veure-ho com un tema "professional" o si perquè que t'agradi tant un tema t'impedeix tractar-lo amb objectivitat...Desconec si d'aquí al final de la sèrie podré dedicar gaire més temps "laboral" a una de les coses que més m'ha fet pensar en els últims anys, però sí és veritat que, de moment, això que m'he endut.

I espero endur-me molt més, encara que no sigui amb Lost. El dia que no m'endugui res de bo, canviaré de professió...

Foto del dia

Fa temps que tinc ganes de tornar a la rutina Fotolog, quan cada dia hi havia una foto a destacar. Potser em faltava trobar la foto adequada.

Crec que avui la tinc, no? Per cert, d'això se'n diu contraperiodisme??

And.roid.es

Primer accessori comprat del meu segon autorregal...Ai no, que aquest me l'ha regalat Vodafone... ;)

A veure què arriba abans, si el mini androide-clauer-usb o la magic...

Aprofito per fer publi d'un dels blogs que més consultaré en els propers dies/setmanes/mesos xDD

Si sou usuaris d'Android, visiteu http://and.roid.es

Harinezumi!

El meu (primer) auto-regal d'aquestes festes és més petit que la meva (petita) mà.

Es diu Harinezumi, també coneguda com la "bonita cámara". Després de les primeres hores amb ella haig de reconèixer que, més que "bonita", és preciosa.


I per què em té enamorada? Doncs perquè simula el Súper8. I ja està :) Ha triomfat al Japó i als Estats Units i començar a ser coneguda aquí. Potser és una frikada, però a mi m'encanta. Em va enamorar la primera vegada que la vaig veure, just en aquell moment vaig decidir que seria meva. I el dia ha arribat :)

En aquest àlbum de Flickr aniré penjant les fotos que vagi fent. De moment, tot són proves. I ja us passaré també l'enllaç de Vimeo on aniré pujant els vídeos.

Avís: aquesta càmara és addictiva!!!

Si en voleu saber més, el distribuidor oficial a Espanya és www.bonitacamara.com

Mai no és massa tard per tornar a començar...

Una de trasllats...

Setmana estranya i dura que, per fi, acaba...


Aquests dies he recordat molt com va ser el meu trasllat personal, i com són tots aquells moments en què has de repassar la teva vida per donar pas a una nova etapa. Et retrobes amb tantes coses que ja havies oblidat, recordes el que vas viure amb elles i, amb algunes, prens la decisió de desfer-te'n perquè, tot i que no te n'havies adonat, no les necessites.

És curiós el moment d'anar buidant el que ha estat el teu espai durant tant de temps i veure com, caixa rera caixa, mica en mica, en aquell lloc ja no queda res de tu.

Es fa estrany abandonar aquell lloc i saber que, si algun dia hi tornes, ja no serà teu, ja no el tornaràs a veure igual. Algú ocuparà el teu lloc i el farà seu.

A partir d'aquí, toca mirar endavant, perquè en l'altre espai ets tu qui ocupa el lloc d'algú altre. Et preguntes què haurà passat allà, què s'haurà viscut, quin ambient s'haurà respirat i, sense adonar-te'n, aquell lloc comença a ser una mica teu, amb les teves coses, les teves inquietuds i la teva emprempta.

Totes aquestes sensacions es multipliquen per mil amb el silenci. I aquests dies n'hi ha hagut molts. Arreu. Però ja és massa tard per pensar. Ja formes part d'allò, i el que hagi passat abans poc importa, sempre i quan no repercuteixi en la teva estada aquí, duri el temps que duri.

Però, i si repercuteix? I si no t'adaptes? Saps que no podràs tornar enrera, que ja és massa tard. Que la única cosa que importa és que, un dia, vas traslladar-te amb il·lusió, amb ganes, amb perspectives de futur i que, passi el que passi, aquell lloc serà teu, amb tot el que això impliqui. Tot.

I saps que, tard o d'hora, potser sense ni adonar-te'n, serà un dels teus pilars bàsics.

Temps al temps, però què fàcil és dir-ho...

No me canso de ver esta escena...

Por poner alguna, porque la película es sublime como mínimo. No sabía si el hecho de haber batido récords de taquilla en los EEUU era su mejor carta de presentación pero, después de hora y media con la mandíbula desencajada, no puedo sino recomendaros que la veais.

Aunque al principio pareciera que sólo nos hacía gracia a Rubén y a mí.... xD

Coses que es poden fer en 9.58 segons...

Un creuament de mirades, un petó, una abraçada, un somriure, una llàgrima, guanyar un amic, perdre la vida, beure un xupito, encendre un cigarro, observar la lluna, mirar-se al mirall, menjar un bombó, tenir un orgasme, cremar-se, trencar un plat, tacar-se la camisa, començar a saborejar una cervesa, decidir entre te o cafè a l'esmorzar, estornudar, tirar-se a la piscina, enamorar-se...

Sembla mentida, però es poden fer moltes coses en tan poc temps. Avui, a més, hem après que, en 9.58 segons, es poden córrer els 100 metres.

Curiosament, era la meva especialitat. Prometo cronometrar-me la propera vegada, només per curiositat...

Enganxada...

Quan em dóna fort per una cançó, estic perduda...

I per què no me la puc treure del cap?

L'efecte Mitja Distància...

Tinc son, però no puc dormir. Miro el paisatge per la finestra i, amb la mirada fixa, sense pensar en res, veig reflectit al vidre algú que em recorda -molt- a tu.

A partir d'aquí, m'oblido de la son i, potser, del paisatge. M'oblido de qualsevol altre element o persona que m'acompanya en aquest viatge.

A través del vidre, de reüll, et miro, t'observo, et veig reflectida en uns ulls que no són els teus, en una expressió que, tot i que no és la teva, se t'hi assembla massa com per estar allà, com si res, davant meu...

Me n'adono de com, encara, potser per sempre -com si algun cop ho hagués dubtat...-, et trobo a faltar. Penso, com tantes altres vegades, en tot el que vam viure, en tot el que et perdràs, en el que ens vam dir...i en el que em vaig descuidar de dir-te...

Però, sobretot, penso en les vegades que t'he somiat i en tot el que m'has dit...

I és en aquest moment quan, lluny dels meus companys de viatge, em trobo enmig de, potser, una gran revelació. Lligo caps, entenc moltes coses. Em recordo a mi mateixa que no crec en aquestes coses, però no se si deixar de banda les meves creences o desconfiances...

Sento que, potser, tot comença a tenir sentit i que, qui sap, potser, és hora de tancar aquest conte i començar-ne un de nou.

Obro els ulls. Fi de trajecte. No sé si aquella persona que em recordava a tu realment estava allà o mai ha existit, tampoc sé si res del que m'ha passat pel cap han estat raonaments lògics o si tot, absolutament tot, ha estat el subconscient.

I aquella nit, potser, podré començar un altre conte.

12 mesos, 12 parades

Astúries, Madrid, Costa Brava, Itàlia, Tarragona, Ruta del Císter, Menorca, Romania, Lleida, Arenys de Mar, Canadà... i Barcelona.


Podria ser una etapa -molt xunga- del Tour, però no. Aviat farà un any que, sense tenir ni idea, vaig començar el que serien 12 mesos amb una alta activitat turística. Als 12 llocs que he escrit encara se li podria sumar algun altre, però he volgut triar-ne 12 per fer-ho més maco -tampoc cal inventar-se cap altre motiu-.

El cas és que, crec, he viatjat més en aquest any que en tota la meva vida. De fet, si m'arrisqués a esperar un any i un mes, potser encara s'hi podria sumar algun altre indret, com la interrogant Eivissa o la sempre present Granada...

En fi, fa dies que hi penso, aviat farà un any que em vaig deixar seduir -i de quina manera- pels paisatges i -sobretot- per la gastronomia de la verda Astúries. Fet que implica, a la vegada, que prop farà un any que no vaig poder evitar les llàgrimes -d'alegria, evidentment- al veure com una de les meves millors amigues, una de les meves companyes de 2x1 al Q3 o d'infinitat d'aventures al reanomenat Zeleste Sur o al desaparegut Bóveda, començava un viatge d’encara més alçada que qualsevol dels meus...

Astúries va donar pas a Madrid, en forma de visita llampec. Necessitava tornar a esmorzar porres amb xocolata al carrer Atocha, passejar per la Gran Via, estirar-me al Retiro i prendre una canya a la plaça Santa Ana. Vaig estar poques hores, però van ser suficients per fer-ho.

Després va venir una inesperada escapada romàntica a la Costa Brava on em vaig enamorar, sobretot, de Sant Martí d'Empúries.

I sense tenir temps de recuperar-me del curro de les Festes de la Mercè, vaig emprendre el viatge a la meva sempre desitjada Itàlia. Em vaig emocionar a Florència, em vaig quedar sense paraules a Siena i em vaig tornar a enamorar, a Venècia.

Abans d'acabar el 2008, però, encara vaig tenir temps de fer la ruta del Císter, una terra a la que, no us enganyaré, encara no li havia parat prou atenció, tret de la vista al Novembre a Tarragona ciutat, per dir un fins aviat a la Laia...

L'any va començar amb una nit estranya a Mataró, i va seguir força tranquil. L'inici de la cinquena temporada de Lost va hipotecar una mica els meus caps de setmana, fins que va arribar el moment, a l'abril, de conèixer can Rooney a Menorca, potser el viatge menys turístic de tots, encara que el vam aprofitar més del que pensàvem...

I de Rooney a Rooney, perquè el següent viatge el vam començar a pensar a Menorca i ens va portar a Romania, on Cluj -la capital de Transilvània- ens té vigilada a la Laieta durant tot l'any. Encara amb les cròniques del viatge pendents, només us diré que em va impressionar molt més del que mai hagués pensat. Us ho explicaré, no patiu.

Sant Joan el vam passar a Lleida, 2 dies que van donar per a molt. Per exemple, per planejar un cap de setmana de 3 dies a Arenys de Mar. La mateixa companyia als dos llocs, moltes rises, alguna que altra guerra de globus i, fins i tot, un ball d'espases al ritme de Dartacán.

I en tornar d'Arenys, a preparar la maleta per Canadà, potser el viatge més important però, a la vegada, el menys planejat, el més inesperat. El més llunyà, el més impactant, relaxant, reconfortant, impressionant i, potser, on més he viatjat. Ho vaig dir en tornar, no vam parar de conèixer gent de tot el món.

Però no vull triar. Cada viatge, sense importar la durada, la companyia o la llunyania, m'ha aportat moltes coses. Cada cop que he fet la bossa o la maleta no només he inclòs l'equipatge físic. També molta il•lusió, ganes de passar-ho bé, sí, però també d'aprendre, de créixer. Crec que ho he aconseguit.

Ahir va fer dos anys d'un dels moments més tristos de la meva vida. Sempre planegem fer això i fer allò, coses a llarg termini que, potser, no arribaran. Mentrestant, però, ens oblidem del present i del futur immediat. Crec que els últims 12 mesos no han pogut donar-me més.

Als companys de viatge, gràcies. I als qui esteu cada dia, moltíssimes gràcies. Perquè la dotzena parada, i no per això la menys important, és Barcelona. I la meva Barcelona la feu, en part, tots vosaltres.

A tot això, tanco els 12 mesos tornant a la Costa Brava.

Propòsits?

Sempre m'ha fet gràcia la curiosa mania que tenim tots de fer balanç quan una etapa acaba. Des de les coses més "rutinàries" -l'institut, la universitat, una feina, una relació...- fins a altres, simplement, temporals, que acostumen a aparèixer, sistemàticament, per volts de desembre o, també, quan s'acaben les vacances.

Potser és aviat per fer balanç, estem a 1 d'agost i tothom comença vacances, però de sobres sabeu que no és el meu cas. Jo ja fa una setmana que he tornat i, tot i que encara tinc molta corda de cara l'estiu, m'he sorprès a mi mateixa amb certs propòsits que, altres anys, no haurien aparegut fins al setembre.

El millor és que, tot plegat, és força contradictori. A saber: mai he cregut en els propòsits, potser perquè m'agrada massa viure al dia, potser perquè no m'agrada planejar gaire, potser perquè no m'agradaria adonar-me que no he fet res del que em vaig proposar...

En qualsevol cas, sempre estan presents, potser després els oblides, potser te'n recordes i deixes anar un somriure, però ens agrada massa marcar-nos objectius. Personalment, m'agraden més els propòsits postvacacionals. Potser perquè ens agafen amb més energies que al desembre, a ple hivern i enmig de l'estrés del Nadal. Crec que els propòsits postvacacionals són molt més realistes, potser perquè acostumen a començar amb un "a partir d'ara, haig de...". Els d'any nou, en canvi, són molt més exigents, tenen una caducitat massa propera: "Aquest any haig de...". I aquesta caducitat, no ens enganyem, és la que, potser, ens pot portar a la frustració.

Per sort o per desgràcia, ja us dic, intento no ser persona de propòsits però, també reconec, de vegades és inevitable -i potser fins i tot necessari- marcar-se fites.

I així estic, amb un llistat mental força ampli. La part bona és que no hi ha caducitat. No tinc pressa. Puc aturar-me un segon, fins i tot uns quants. Puc seure a un banc a llegir el diari, puc deixar passar un tren que va molt ple, i fins i tot puc canviar la destinació d'un bitllet d'avió si algú em diu que allà on vaig fa mal temps i vull sol...Però, en algun moment, hauré d'aixecar la vista d'aquell diari, tancar-lo i abandonar aquell banc, hauré de pujar a algun tren -vagi ple o no- i, potser, a algun avió -faci el temps que faci a la meva destinació-.

I, en aquells moments, potser, deixaré anar un somriure perquè, un dia, tot allò va néixer en forma d'una cosa anomenada propòsit, en la que jo no hi creia gaire...

Marxeu, marxeu!!!

Demà torno a treballar. Sí, demà, quan molts de vosaltres comenceu vacances i molts altres esteu planejant els vostres viatges d'agost o setembre.

Aquest any m'he avançat a tothom. La part negativa, salta a la vista, és que ara m'haig de menjar el suposat síndrome post-vacacional (que mai he tingut) sumat al fet que tothom marxa i em posa les dents llargues...

Doncs no!!Marxeu, que a l'agost s'està molt bé a la ciutat!!Evidentment no sembla suficient consol però, sincerament, crec que aquest mes d'agost té molta més bona pinta del que hagués pensat fa uns mesos, quan no sabia si era encertada la idea d'agafar vacances al juliol, sense tenir cap viatge a la vista i amb la sospita que la única diferencia entre juliol i agost seria el fet de no treballar -que no és poc però, no ens enganyem, ens agrada massa fugir de la rutina, l'estrés i el dia a dia-.

Per tant, sí, em fareu una mica de ràbia, però tampoc cal que us preocupeu -si és que algú tenia pensat fer-ho-, que a Barcelona s'hi estarà molt bé aquest agost!!

Als qui us quedeu o, com jo, ja no teniu vacances...anem fent ambient???

Awesome!

Podria ser una de les poques paraules que poden definir els últims 17 dies. Realment, en falten per poder intentar explicar què és Canadà, com és Canadà i, sobretot, què m'ha aportat aquest viatge.

Molt.

Però, com sempre, necessito temps per pensar i pair. Perquè no puc dir que, simplement, he viatjat per West Canada. No. Perquè també hem estat a Escòcia, Suïssa, Guatemala, Mèxic, Estats Units, Filipines, Holanda, Bèlgica, Anglaterra, Austràlia, Romania, Japó, Pakistan, Àustria, Corea del Sud, i, sobretot, Alemanya (i algun altre que potser em descuido). I els últims dies, a més, vam poder tornar a Barcelona i passar un moment per Màlaga.

A banda de tot això, potser és la causa, potser l'efecte, està CANADÀ. O, com a mínim, el Canadà que hem viscut. Amb els qui he pogut parlar ja us ho he dit: gent encantadora i paisatges espectaculars. I és que és això. Els paisatges els podreu intuir quan pengi les fotos, però a la gent només la gaudireu si hi aneu. Val molt la pena.

M'agradaria escriure un post més elaborat, donant més detalls i més sensacions, però fa molt poques hores que he aterrat i sento que el jet lag no em permet donar gaire, o sigui que reservaré tot el que haig de dir per a les meves cròniques.

Trigaran, ho sabeu. Primer, perquè us dec les de Romania -que ja us avanço que comencen aquesta setmana-, i segon, perquè com he dit més amunt, necessito temps per pensar i pair tot el que he viscut; un cop paït, serà més fàcil endreçar-ho...

El que no es farà esperar, però, seran les fotos. Estaran en les properes hores. Segur. Ja tinc ganes de compartir-les amb vosaltres. Flipareu. Molt.

Bye bye Jasper!

En unes hores abandonarem aquest poblet que ens ha acollit durant 5 dies i 4 nits per tornar a Vancouver, des d'on jo ja dire adeu -o potser fins aviat- a Canada.

Sobren les paraules per descriure tot el que estem vivint aquests dies, aixi que millor me les penso i us les dic quan torni ok? De moment, tot es mes que recomanable, aixo segurissim!!

Aixi que aquest post nomes es per donar senyals de vida, i per recordar-vos que divendres a la nit torno a Barcelona :( Tot i que, de moment, prefereixo no pensar-hi gaire...

Humpback!

La foto podria ser meva...pero l'ordinador de l'hostal no em permet connectar res, o sigui que us haureu de conformar amb aquesta que he trobat per Internet.

A la imatge, una balena Humpback, de les que vam veure ahir!!Vaig poder fer una foto similar que ja veureu quan torni.

De moment va tot genial, i encara queden mooolts dies per endavant!!

Espero que us esteu portant tots be!!!

Petons per a tothom!!

(si escric sense accents no es perque hagi oblidat el catala...canadian keyboards!!)

Let's get started...

En 24 hores contemplaré el que veieu en aquesta imatge...




I només serà el principi. Si necessiteu res, fins al dia 24 estaré al Canadà. Segurament, el millor viatge que he fet fins ara. Potser per això no tinc son, només ganes que arribi l'hora de marxar...i molts nervis!!

Porteu-vos bé aquests dies!!

Use this chance to be heard

Un poco de MUSE siempre es la mejor medicina. Con esta canción me engancharon, y siempre que la escucho redescubro el porqué.

¡Vuelve BharmaTV!

Lo estabais pidiendo a gritos, ¿a que sí? Bueno, por lo menos haced ver que sí...

Después de un merecido mes de descanso, vuelve la actividad en BharmaTV. Razones hay muchas y vídeos en nevera aún hay más, pero el tema escogido para el retorno ha sido la jornada de Pinchos & Series que organizaron nuestros amigos de Todoseries.com, Dani y David.

Fue un día interesante, diferente sobre todo. Felicidades a Charlie por los pinchos, a la doble D y a Rafa por la organización y a todos los que estábamos allí, por qué no, porque pusimos nuestro granito de arena a la primera de muchas quedadas en Bharma, Lost a parte...

Y esto va a ser BharmaTV de aquí a enero. Habrá Lost, pero también otras cosas, ya lo iréis descubriendo.

La crónica del primer Pinchos & Series la encontraréis en este artículo de Todoseries.com. Pero aquí os dejo el vídeo que una servidora, a.k.a CRiS815 (ese puntito Lu!!), he hecho para promocionar el evento y para vosotros, nuestros fieles seguidores :P




Siento no estar aún habituada al ritmo que requiere un blog, pienso en la de cosas que quiero contar y aún no he hecho, pero prometo que todo llegará (crónicas de Rumanía incluídas). Lo malo es que se me acumula la faena...

Veig una Starlight...

No sóc gaire de concerts. I menys encara d'entrades anticipades. Però fa temps que, si em pregunten a quin grup em moro de ganes de veure en directe, la resposta és MUSE.

Queda molt per al 27 de novembre, però vaig comprar l'entrada la setmana passada, el mateix dia que es posaven a la venda.

Sempre hi ha una primera vegada per a tot. I sé que valdrà la pena. Molt.

'I will be chasing your starlight'