L'efecte Mitja Distància...

Tinc son, però no puc dormir. Miro el paisatge per la finestra i, amb la mirada fixa, sense pensar en res, veig reflectit al vidre algú que em recorda -molt- a tu.

A partir d'aquí, m'oblido de la son i, potser, del paisatge. M'oblido de qualsevol altre element o persona que m'acompanya en aquest viatge.

A través del vidre, de reüll, et miro, t'observo, et veig reflectida en uns ulls que no són els teus, en una expressió que, tot i que no és la teva, se t'hi assembla massa com per estar allà, com si res, davant meu...

Me n'adono de com, encara, potser per sempre -com si algun cop ho hagués dubtat...-, et trobo a faltar. Penso, com tantes altres vegades, en tot el que vam viure, en tot el que et perdràs, en el que ens vam dir...i en el que em vaig descuidar de dir-te...

Però, sobretot, penso en les vegades que t'he somiat i en tot el que m'has dit...

I és en aquest moment quan, lluny dels meus companys de viatge, em trobo enmig de, potser, una gran revelació. Lligo caps, entenc moltes coses. Em recordo a mi mateixa que no crec en aquestes coses, però no se si deixar de banda les meves creences o desconfiances...

Sento que, potser, tot comença a tenir sentit i que, qui sap, potser, és hora de tancar aquest conte i començar-ne un de nou.

Obro els ulls. Fi de trajecte. No sé si aquella persona que em recordava a tu realment estava allà o mai ha existit, tampoc sé si res del que m'ha passat pel cap han estat raonaments lògics o si tot, absolutament tot, ha estat el subconscient.

I aquella nit, potser, podré començar un altre conte.