dissabte, 1 d’agost de 2009

Propòsits?

Sempre m'ha fet gràcia la curiosa mania que tenim tots de fer balanç quan una etapa acaba. Des de les coses més "rutinàries" -l'institut, la universitat, una feina, una relació...- fins a altres, simplement, temporals, que acostumen a aparèixer, sistemàticament, per volts de desembre o, també, quan s'acaben les vacances.

Potser és aviat per fer balanç, estem a 1 d'agost i tothom comença vacances, però de sobres sabeu que no és el meu cas. Jo ja fa una setmana que he tornat i, tot i que encara tinc molta corda de cara l'estiu, m'he sorprès a mi mateixa amb certs propòsits que, altres anys, no haurien aparegut fins al setembre.

El millor és que, tot plegat, és força contradictori. A saber: mai he cregut en els propòsits, potser perquè m'agrada massa viure al dia, potser perquè no m'agrada planejar gaire, potser perquè no m'agradaria adonar-me que no he fet res del que em vaig proposar...

En qualsevol cas, sempre estan presents, potser després els oblides, potser te'n recordes i deixes anar un somriure, però ens agrada massa marcar-nos objectius. Personalment, m'agraden més els propòsits postvacacionals. Potser perquè ens agafen amb més energies que al desembre, a ple hivern i enmig de l'estrés del Nadal. Crec que els propòsits postvacacionals són molt més realistes, potser perquè acostumen a començar amb un "a partir d'ara, haig de...". Els d'any nou, en canvi, són molt més exigents, tenen una caducitat massa propera: "Aquest any haig de...". I aquesta caducitat, no ens enganyem, és la que, potser, ens pot portar a la frustració.

Per sort o per desgràcia, ja us dic, intento no ser persona de propòsits però, també reconec, de vegades és inevitable -i potser fins i tot necessari- marcar-se fites.

I així estic, amb un llistat mental força ampli. La part bona és que no hi ha caducitat. No tinc pressa. Puc aturar-me un segon, fins i tot uns quants. Puc seure a un banc a llegir el diari, puc deixar passar un tren que va molt ple, i fins i tot puc canviar la destinació d'un bitllet d'avió si algú em diu que allà on vaig fa mal temps i vull sol...Però, en algun moment, hauré d'aixecar la vista d'aquell diari, tancar-lo i abandonar aquell banc, hauré de pujar a algun tren -vagi ple o no- i, potser, a algun avió -faci el temps que faci a la meva destinació-.

I, en aquells moments, potser, deixaré anar un somriure perquè, un dia, tot allò va néixer en forma d'una cosa anomenada propòsit, en la que jo no hi creia gaire...

6 comentaris:

Lu ha dit...

Mi camino ha sido inverso: me propuse no volver a proponerme nada. XD

CRiS ha dit...

je...yo no me he propuesto proponerme nada, simplemente han aparecido...XD

xerop ha dit...

Yo me hice mi lista de siete al empezar el año, y sólo he cumplido uno... aunque tengo que reconocer que era el más complicado :D

CRiS ha dit...

jeje bien por ti entonces!!y ánimos, que aún te quedan unos meses para los otros seis...Yo a partir de mañana me pongo en serio con todo lo mío, a ver qué tal :)

El Hidalgo Informático ha dit...

Quizás sea cierto y sean esos propósitos que no hacemos de manera premeditada sino que simplemente aparecen casi sin darnos cuenta los que iremos a conseguir con la mayor de las ilusiones y la mayor de las fuerzas.

Suerte como dices con "todo lo tuyo" y a cumplirlos!

Un beso!

CRiS ha dit...

En eso estoy, Rubio, en eso estoy...seguiremos informando!!XD