El meu (primer) auto-regal d'aquestes festes és més petit que la meva (petita) mà.
Es diu Harinezumi, també coneguda com la "bonita cámara". Després de les primeres hores amb ella haig de reconèixer que, més que "bonita", és preciosa.
I per què em té enamorada? Doncs perquè simula el Súper8. I ja està :) Ha triomfat al Japó i als Estats Units i començar a ser coneguda aquí. Potser és una frikada, però a mi m'encanta. Em va enamorar la primera vegada que la vaig veure, just en aquell moment vaig decidir que seria meva. I el dia ha arribat :)
En aquest àlbum de Flickr aniré penjant les fotos que vagi fent. De moment, tot són proves. I ja us passaré també l'enllaç de Vimeo on aniré pujant els vídeos.
Avís: aquesta càmara és addictiva!!!
Si en voleu saber més, el distribuidor oficial a Espanya és www.bonitacamara.com
Aquests dies he recordat molt com va ser el meu trasllat personal, i com són tots aquells moments en què has de repassar la teva vida per donar pas a una nova etapa. Et retrobes amb tantes coses que ja havies oblidat, recordes el que vas viure amb elles i, amb algunes, prens la decisió de desfer-te'n perquè, tot i que no te n'havies adonat, no les necessites.
És curiós el moment d'anar buidant el que ha estat el teu espai durant tant de temps i veure com, caixa rera caixa, mica en mica, en aquell lloc ja no queda res de tu.
Es fa estrany abandonar aquell lloc i saber que, si algun dia hi tornes, ja no serà teu, ja no el tornaràs a veure igual. Algú ocuparà el teu lloc i el farà seu.
A partir d'aquí, toca mirar endavant, perquè en l'altre espai ets tu qui ocupa el lloc d'algú altre. Et preguntes què haurà passat allà, què s'haurà viscut, quin ambient s'haurà respirat i, sense adonar-te'n, aquell lloc comença a ser una mica teu, amb les teves coses, les teves inquietuds i la teva emprempta.
Totes aquestes sensacions es multipliquen per mil amb el silenci. I aquests dies n'hi ha hagut molts. Arreu. Però ja és massa tard per pensar. Ja formes part d'allò, i el que hagi passat abans poc importa, sempre i quan no repercuteixi en la teva estada aquí, duri el temps que duri.
Però, i si repercuteix? I si no t'adaptes? Saps que no podràs tornar enrera, que ja és massa tard. Que la única cosa que importa és que, un dia, vas traslladar-te amb il·lusió, amb ganes, amb perspectives de futur i que, passi el que passi, aquell lloc serà teu, amb tot el que això impliqui. Tot.
I saps que, tard o d'hora, potser sense ni adonar-te'n, serà un dels teus pilars bàsics.
Por poner alguna, porque la película es sublime como mínimo. No sabía si el hecho de haber batido récords de taquilla en los EEUU era su mejor carta de presentación pero, después de hora y media con la mandíbula desencajada, no puedo sino recomendaros que la veais.
Aunque al principio pareciera que sólo nos hacía gracia a Rubén y a mí.... xD
Un creuament de mirades, un petó, una abraçada, un somriure, una llàgrima, guanyar un amic, perdre la vida, beure un xupito, encendre un cigarro, observar la lluna, mirar-se al mirall, menjar un bombó, tenir un orgasme, cremar-se, trencar un plat, tacar-se la camisa, començar a saborejar una cervesa, decidir entre te o cafè a l'esmorzar, estornudar, tirar-se a la piscina, enamorar-se...
Sembla mentida, però es poden fer moltes coses en tan poc temps. Avui, a més, hem après que, en 9.58 segons, es poden córrer els 100 metres.
Curiosament, era la meva especialitat. Prometo cronometrar-me la propera vegada, només per curiositat...
Tinc son, però no puc dormir. Miro el paisatge per la finestra i, amb la mirada fixa, sense pensar en res, veig reflectit al vidre algú que em recorda -molt- a tu.
A partir d'aquí, m'oblido de la son i, potser, del paisatge. M'oblido de qualsevol altre element o persona que m'acompanya en aquest viatge.
A través del vidre, de reüll, et miro, t'observo, et veig reflectida en uns ulls que no són els teus, en una expressió que, tot i que no és la teva, se t'hi assembla massa com per estar allà, com si res, davant meu...
Me n'adono de com, encara, potser per sempre -com si algun cop ho hagués dubtat...-, et trobo a faltar. Penso, com tantes altres vegades, en tot el que vam viure, en tot el que et perdràs, en el que ens vam dir...i en el que em vaig descuidar de dir-te...
Però, sobretot, penso en les vegades que t'he somiat i en tot el que m'has dit...
I és en aquest moment quan, lluny dels meus companys de viatge, em trobo enmig de, potser, una gran revelació. Lligo caps, entenc moltes coses. Em recordo a mi mateixa que no crec en aquestes coses, però no se si deixar de banda les meves creences o desconfiances...
Sento que, potser, tot comença a tenir sentit i que, qui sap, potser, és hora de tancar aquest conte i començar-ne un de nou.
Obro els ulls. Fi de trajecte. No sé si aquella persona que em recordava a tu realment estava allà o mai ha existit, tampoc sé si res del que m'ha passat pel cap han estat raonaments lògics o si tot, absolutament tot, ha estat el subconscient.
I aquella nit, potser, podré començar un altre conte.
Astúries, Madrid, Costa Brava, Itàlia, Tarragona, Ruta del Císter, Menorca, Romania, Lleida, Arenys de Mar, Canadà... i Barcelona.
Podria ser una etapa -molt xunga- del Tour, però no. Aviat farà un any que, sense tenir ni idea, vaig començar el que serien 12 mesos amb una alta activitat turística. Als 12 llocs que he escrit encara se li podria sumar algun altre, però he volgut triar-ne 12 per fer-ho més maco -tampoc cal inventar-se cap altre motiu-.
El cas és que, crec, he viatjat més en aquest any que en tota la meva vida. De fet, si m'arrisqués a esperar un any i un mes, potser encara s'hi podria sumar algun altre indret, com la interrogant Eivissa o la sempre present Granada...
En fi, fa dies que hi penso, aviat farà un any que em vaig deixar seduir -i de quina manera- pels paisatges i -sobretot- per la gastronomia de la verda Astúries. Fet que implica, a la vegada, que prop farà un any que no vaig poder evitar les llàgrimes -d'alegria, evidentment- al veure com una de les meves millors amigues, una de les meves companyes de 2x1 al Q3 o d'infinitat d'aventures al reanomenat Zeleste Sur o al desaparegut Bóveda, començava un viatge d’encara més alçada que qualsevol dels meus...
Astúries va donar pas a Madrid, en forma de visita llampec. Necessitava tornar a esmorzar porres amb xocolata al carrer Atocha, passejar per la Gran Via, estirar-me al Retiro i prendre una canya a la plaça Santa Ana. Vaig estar poques hores, però van ser suficients per fer-ho.
Després va venir una inesperada escapada romàntica a la Costa Brava on em vaig enamorar, sobretot, de Sant Martí d'Empúries.
I sense tenir temps de recuperar-me del curro de les Festes de la Mercè, vaig emprendre el viatge a la meva sempre desitjada Itàlia. Em vaig emocionar a Florència, em vaig quedar sense paraules a Siena i em vaig tornar a enamorar, a Venècia.
Abans d'acabar el 2008, però, encara vaig tenir temps de fer la ruta del Císter, una terra a la que, no us enganyaré, encara no li havia parat prou atenció, tret de la vista al Novembre a Tarragona ciutat, per dir un fins aviat a la Laia...
L'any va començar amb una nit estranya a Mataró, i va seguir força tranquil. L'inici de la cinquena temporada de Lost va hipotecar una mica els meus caps de setmana, fins que va arribar el moment, a l'abril, de conèixer can Rooney a Menorca, potser el viatge menys turístic de tots, encara que el vam aprofitar més del que pensàvem...
I de Rooney a Rooney, perquè el següent viatge el vam començar a pensar a Menorca i ens va portar a Romania, on Cluj -la capital de Transilvània- ens té vigilada a la Laieta durant tot l'any. Encara amb les cròniques del viatge pendents, només us diré que em va impressionar molt més del que mai hagués pensat. Us ho explicaré, no patiu.
Sant Joan el vam passar a Lleida, 2 dies que van donar per a molt. Per exemple, per planejar un cap de setmana de 3 dies a Arenys de Mar. La mateixa companyia als dos llocs, moltes rises, alguna que altra guerra de globus i, fins i tot, un ball d'espases al ritme de Dartacán.
I en tornar d'Arenys, a preparar la maleta per Canadà, potser el viatge més important però, a la vegada, el menys planejat, el més inesperat. El més llunyà, el més impactant, relaxant, reconfortant, impressionant i, potser, on més he viatjat. Ho vaig dir en tornar, no vam parar de conèixer gent de tot el món.
Però no vull triar. Cada viatge, sense importar la durada, la companyia o la llunyania, m'ha aportat moltes coses. Cada cop que he fet la bossa o la maleta no només he inclòs l'equipatge físic. També molta il•lusió, ganes de passar-ho bé, sí, però també d'aprendre, de créixer. Crec que ho he aconseguit.
Ahir va fer dos anys d'un dels moments més tristos de la meva vida. Sempre planegem fer això i fer allò, coses a llarg termini que, potser, no arribaran. Mentrestant, però, ens oblidem del present i del futur immediat. Crec que els últims 12 mesos no han pogut donar-me més.
Als companys de viatge, gràcies. I als qui esteu cada dia, moltíssimes gràcies. Perquè la dotzena parada, i no per això la menys important, és Barcelona. I la meva Barcelona la feu, en part, tots vosaltres.
A tot això, tanco els 12 mesos tornant a la Costa Brava.
Sempre m'ha fet gràcia la curiosa mania que tenim tots de fer balanç quan una etapa acaba. Des de les coses més "rutinàries" -l'institut, la universitat, una feina, una relació...- fins a altres, simplement, temporals, que acostumen a aparèixer, sistemàticament, per volts de desembre o, també, quan s'acaben les vacances.
Potser és aviat per fer balanç, estem a 1 d'agost i tothom comença vacances, però de sobres sabeu que no és el meu cas. Jo ja fa una setmana que he tornat i, tot i que encara tinc molta corda de cara l'estiu, m'he sorprès a mi mateixa amb certs propòsits que, altres anys, no haurien aparegut fins al setembre.
El millor és que, tot plegat, és força contradictori. A saber: mai he cregut en els propòsits, potser perquè m'agrada massa viure al dia, potser perquè no m'agrada planejar gaire, potser perquè no m'agradaria adonar-me que no he fet res del que em vaig proposar...
En qualsevol cas, sempre estan presents, potser després els oblides, potser te'n recordes i deixes anar un somriure, però ens agrada massa marcar-nos objectius. Personalment, m'agraden més els propòsits postvacacionals. Potser perquè ens agafen amb més energies que al desembre, a ple hivern i enmig de l'estrés del Nadal. Crec que els propòsits postvacacionals són molt més realistes, potser perquè acostumen a començar amb un "a partir d'ara, haig de...". Els d'any nou, en canvi, són molt més exigents, tenen una caducitat massa propera: "Aquest any haig de...". I aquesta caducitat, no ens enganyem, és la que, potser, ens pot portar a la frustració.
Per sort o per desgràcia, ja us dic, intento no ser persona de propòsits però, també reconec, de vegades és inevitable -i potser fins i tot necessari- marcar-se fites.
I així estic, amb un llistat mental força ampli. La part bona és que no hi ha caducitat. No tinc pressa. Puc aturar-me un segon, fins i tot uns quants. Puc seure a un banc a llegir el diari, puc deixar passar un tren que va molt ple, i fins i tot puc canviar la destinació d'un bitllet d'avió si algú em diu que allà on vaig fa mal temps i vull sol...Però, en algun moment, hauré d'aixecar la vista d'aquell diari, tancar-lo i abandonar aquell banc, hauré de pujar a algun tren -vagi ple o no- i, potser, a algun avió -faci el temps que faci a la meva destinació-.
I, en aquells moments, potser, deixaré anar un somriure perquè, un dia, tot allò va néixer en forma d'una cosa anomenada propòsit, en la que jo no hi creia gaire...
Demà torno a treballar. Sí, demà, quan molts de vosaltres comenceu vacances i molts altres esteu planejant els vostres viatges d'agost o setembre.
Aquest any m'he avançat a tothom. La part negativa, salta a la vista, és que ara m'haig de menjar el suposat síndrome post-vacacional (que mai he tingut) sumat al fet que tothom marxa i em posa les dents llargues...
Doncs no!!Marxeu, que a l'agost s'està molt bé a la ciutat!!Evidentment no sembla suficient consol però, sincerament, crec que aquest mes d'agost té molta més bona pinta del que hagués pensat fa uns mesos, quan no sabia si era encertada la idea d'agafar vacances al juliol, sense tenir cap viatge a la vista i amb la sospita que la única diferencia entre juliol i agost seria el fet de no treballar -que no és poc però, no ens enganyem, ens agrada massa fugir de la rutina, l'estrés i el dia a dia-.
Per tant, sí, em fareu una mica de ràbia, però tampoc cal que us preocupeu -si és que algú tenia pensat fer-ho-, que a Barcelona s'hi estarà molt bé aquest agost!!
Als qui us quedeu o, com jo, ja no teniu vacances...anem fent ambient???
Podria ser una de les poques paraules que poden definir els últims 17 dies. Realment, en falten per poder intentar explicar què és Canadà, com és Canadà i, sobretot, què m'ha aportat aquest viatge.
Molt.
Però, com sempre, necessito temps per pensar i pair. Perquè no puc dir que, simplement, he viatjat per West Canada. No. Perquè també hem estat a Escòcia, Suïssa, Guatemala, Mèxic, Estats Units, Filipines, Holanda, Bèlgica, Anglaterra, Austràlia, Romania, Japó, Pakistan, Àustria, Corea del Sud, i, sobretot, Alemanya (i algun altre que potser em descuido). I els últims dies, a més, vam poder tornar a Barcelona i passar un moment per Màlaga.
A banda de tot això, potser és la causa, potser l'efecte, està CANADÀ. O, com a mínim, el Canadà que hem viscut. Amb els qui he pogut parlar ja us ho he dit: gent encantadora i paisatges espectaculars. I és que és això. Els paisatges els podreu intuir quan pengi les fotos, però a la gent només la gaudireu si hi aneu. Val molt la pena.
M'agradaria escriure un post més elaborat, donant més detalls i més sensacions, però fa molt poques hores que he aterrat i sento que el jet lag no em permet donar gaire, o sigui que reservaré tot el que haig de dir per a les meves cròniques.
Trigaran, ho sabeu. Primer, perquè us dec les de Romania -que ja us avanço que comencen aquesta setmana-, i segon, perquè com he dit més amunt, necessito temps per pensar i pair tot el que he viscut; un cop paït, serà més fàcil endreçar-ho...
El que no es farà esperar, però, seran les fotos. Estaran en les properes hores. Segur. Ja tinc ganes de compartir-les amb vosaltres. Flipareu. Molt.
En unes hores abandonarem aquest poblet que ens ha acollit durant 5 dies i 4 nits per tornar a Vancouver, des d'on jo ja dire adeu -o potser fins aviat- a Canada.
Sobren les paraules per descriure tot el que estem vivint aquests dies, aixi que millor me les penso i us les dic quan torni ok? De moment, tot es mes que recomanable, aixo segurissim!!
Aixi que aquest post nomes es per donar senyals de vida, i per recordar-vos que divendres a la nit torno a Barcelona :( Tot i que, de moment, prefereixo no pensar-hi gaire...
La foto podria ser meva...pero l'ordinador de l'hostal no em permet connectar res, o sigui que us haureu de conformar amb aquesta que he trobat per Internet.
A la imatge, una balena Humpback, de les que vam veure ahir!!Vaig poder fer una foto similar que ja veureu quan torni.
De moment va tot genial, i encara queden mooolts dies per endavant!!
Espero que us esteu portant tots be!!!
Petons per a tothom!!
(si escric sense accents no es perque hagi oblidat el catala...canadian keyboards!!)
En 24 hores contemplaré el que veieu en aquesta imatge...
I només serà el principi. Si necessiteu res, fins al dia 24 estaré al Canadà. Segurament, el millor viatge que he fet fins ara. Potser per això no tinc son, només ganes que arribi l'hora de marxar...i molts nervis!!
Lo estabais pidiendo a gritos, ¿a que sí? Bueno, por lo menos haced ver que sí...
Después de un merecido mes de descanso, vuelve la actividad en BharmaTV. Razones hay muchas y vídeos en nevera aún hay más, pero el tema escogido para el retorno ha sido la jornada de Pinchos & Series que organizaron nuestros amigos de Todoseries.com, Dani y David.
Fue un día interesante, diferente sobre todo. Felicidades a Charlie por los pinchos, a la doble D y a Rafa por la organización y a todos los que estábamos allí, por qué no, porque pusimos nuestro granito de arena a la primera de muchas quedadas en Bharma, Lost a parte...
Y esto va a ser BharmaTV de aquí a enero. Habrá Lost, pero también otras cosas, ya lo iréis descubriendo.
La crónica del primer Pinchos & Series la encontraréis en este artículo de Todoseries.com. Pero aquí os dejo el vídeo que una servidora, a.k.a CRiS815 (ese puntito Lu!!), he hecho para promocionar el evento y para vosotros, nuestros fieles seguidores :P
Siento no estar aún habituada al ritmo que requiere un blog, pienso en la de cosas que quiero contar y aún no he hecho, pero prometo que todo llegará (crónicas de Rumanía incluídas). Lo malo es que se me acumula la faena...
No sóc gaire de concerts. I menys encara d'entrades anticipades. Però fa temps que, si em pregunten a quin grup em moro de ganes de veure en directe, la resposta és MUSE.
Queda molt per al 27 de novembre, però vaig comprar l'entrada la setmana passada, el mateix dia que es posaven a la venda.
Sempre hi ha una primera vegada per a tot. I sé que valdrà la pena. Molt.
Hace una semana tomé la decisión de no ir a Madrid. Y hoy me muero de envidia al ver esto. Les ha ido mejor que bien, como cuentan ellos mismos.
De izquierda a derecha: Rafa (Bharma), Dani (Todoseries.com), Pepe (Nutopi@), MATTHEW FOX (Jack en Lost) y David (Todoseries.com).
Sí, Matthew Fox. Y sí, Jack. Jack Sheppard.
Y yo podría haber estado en esa foto. El motivo principal: no me sobran días de fiesta, y preferí reservarme. Espero que haya valido la pena esperar. Aunque me da la sensación que todo lo que les ha pasado a estos cuatro grandes estos días va a costar que se repita.
Así que voy a pedir a Cuatro que me traigan a Terry O'Quinn o a Josh Holloway para que no me pese tanto haberme perdido a Matthew Fox.
Encara no sé on estaré el mes vinent i ja estic planejant en què destinaré gran part del meu temps lliure en els propers 2-3 anys.
Torno a estudiar. Estava mig decidit, i avui m'he acabat de convèncer. Potser algú altre ho veuria com un pas enrere, però per a mi és i serà un gran pas endavant. Des del minut zero, n'estic totalment convençuda.
Em farà créixer personal i professionalment, què més se'n pot demanar? Trobar-me, en la sessió informativa, al Markitus!!!Momentaassu!!
I avui podria haver estat a Madrid, crec que he fet bé de reservar-me dies de festa, però una mica d'enveja sana sí que us tinc, carboons!!
Fa uns dies, va caure a les meves mans el llibre Un dia al Born, de la Juliet Pomés. És un carnet de viatge, n'havia vist molts -potser sobretot a les pelis perquè, segons sembla, és una pràctica que, a causa de les presses, s'està començant a perdre-, però mai n'havia tingut cap a les mans i que tractés, a més, sobre la meva ciutat.
No només és imprescindible tenir-lo, mirar-lo i llegir-ne els comentaris sinó que us animo, a més, a passejar pel Born amb el llibre a les mans.
I precisament és això el que se'm va acudir per fer el reportatge, però amb la mateixa Juliet Pomés com a guia. El resultat, personalment, m'encanta. No només audiovisualment, sinó perquè aquell dia, tant la Mireia com jo, vam conèixer una mica més el Born. Sincerament, com dic al títol d'aquesta entrada, crec que el vaig redescobrir i tot.
Així que, si voleu, us convido que ens acompanyeu en aquest tomb pel Born.
I si en voleu saber més, cliqueu aquest enllaç per llegir el reportatge escrit. Sincerament, el llibre val molt la pena.
Os gustará más o menos, pero debemos estar todos de acuerdo que el Facebook nos ha cambiado la vida. No de una manera determinante, pero sí nos ha aportado algunas cosas que, de no haberse creado esta red social, jamás hubiéramos vivido.
Primero lo ves como una manera de pasar el rato con tus amigos y conocidos, pero llega el momento en que te supera y ya es un no parar: reencuentras compañeros del colegio, del instituto, de la universidad, antiguos compañeros de trabajo, gente con la que coincidías en un bar o en una discoteca en concreto... O, lo que ha sido el bombazo de este fin de semana: encuentras gente con la que habías compartido veranos enteros en un cámping que desapareció hace unos años.
Seguramente, en el último año habéis experimentado esta sensación de reencontrarse con gente que creíais que jamás ibais a volver a ver. Yo también, pero es que lo de ayer fue increíble.
Porque no fue sólo el reencuentro en sí, fueron varias horas recordando cosas o descubriendo otras que ni sabíamos, compartiendo ese momento con nuestras familias y disfrutar viendo que ellos también disfrutan...para acabar en una disco móvil que estuvo bastante a la altura de la del cámping, deberíamos haber traído nuestras pintas ochenteras y noventeras para que hubiese sido más realista!
Poco más se puede añadir a todo lo que estamos diciendo el día después en el Facebook, así que gracias a Toni por la organización y a todos los que lo hicimos posible con nuestras ganas de pasarlo bien...
Creo que merecemos quedada anual, quizás no repetimos los ciento y pico, pero hay que mantenerlo!!
A la Laia i al Roger o al Roger i a la Laia. Sobretot.
Però també a la Gwendo, al Luca, a l'Ellie, la Kirstin i la Deane, a l'Arpi i al vietnamita de Seattle, a l'Anurak, al Cosmin, als gal·lesos, al taxista de Bucarest, als croates, a l'australià de l'últim dia, al Gustavo, a Vlad III, als portocales, als bars egipcis i els restaurants turcs, a Bucarest, Brasov i Cluj-Napoca, a l'Intercity, a la canadenca i la seva possible nòvia, al cambrer del My Way i a la cambrera de l'Insomnia, al BARÇA, al TIFF, als subtítols romanesos, a la calor i la pluja, al caspane de l'Speedy i a la mămăligă que tant em costava acabar, a la Ursus, als mojitos, a les birres gratis, al requesón i els pistatxos, a la Burger, a parlar anglès sense por, a entendre el romanès, als paisatges verds i a les lletres hollywoodianes, al recepcionista mafiós de la família Monster, al xòfer dels nuvis, als francesos esbojarrats i al iougurín que estava enamorat de Barcelona (i de la cançó de la peli del Woody Allen)....
I un llarguíssim etcètera. Veritablement, 8 dies a Romania han donat per a molt. De moment, en calent, només puc donar les gràcies. Explicaré més i millor, potser no serà demà o potser sí, però tampoc penso explicar-ho tot. També vull que, si algun dia hi aneu, us sorprengui tant com m'ha sorprès a mi. Publicaré diversos capítols on intentaré condensar la informació, però necessitaré temps.
Perquè la majoria de les coses, crec, encara les haig d'assimilar. Sabia que canviaria. Sabia que el viatge i l'experiència em canviarien. No sabia perquè, i potser ara tampoc ho sé, però ho han fet.
Potser mai hagués inclòs Romania en una possible destinació de vacances. Potser, un cop planificat el viatge, mai hagués pensat que em plantejaria tornar més endavant. Potser, com deia el Cosmin, és estrany que gaudeixis tant un país del qual, lamentablement, majoritàriament, reps una mala publicitat.
Tornaré. I espero poder aconseguir que alguns de vosaltres hi aneu algun dia.
Però no ara, és tard i necessito descansar. I, potser, pensar....Segurament.
Gran setmana, en unes hores volem cap a Romania... Farem molt de turisme, és el que toca, però el motiu principal del viatge és la Laieta i el seu Cluj-Napoca. Transilvània.
[Necessito fer una pausa...Transilvània!!!]
Però clar, ningú recordarà que sóc a Romania ja que tots estareu pensant en ROMA. Esperem que hi hagi sort, nosaltres animarem des d'alguna penya de Bucarest. Volíem anar a Roma, però ens hem passat una mica de llarg :P
Quan torni a escriure al blog, quan torni a llegir-vos, quan torni a connectar-me al Facebook (si és que funciona quan torni)...potser som campions d'Europa...o potser no.
L'única cosa que sé segura és que jo no seré la mateixa. Tinc el pressentiment que aquest viatge em canviarà...
Son tantos años y tantas cosas vividas, que se me hace difícil poderlo resumir. Probablemente, antepongo tu eterna sonrisa por encima de todo, ésa que sabías y sabes contagiar, incluso en momentos duros, como ahora...
Pienso en tu sonrisa y me vienen a la cabeza las tardes de merendolas en tu terraza, confesiones en forma de carta (sí, carta, cuando lo del mail no se llevaba) cada verano, quedadas semanales cuando la rutina escolar se nos acabó, conversaciones intensas y conversaciones banales, muchas risas, algún que otro llanto...y un largo etcétera.
Y pienso, qué narices, si fuiste tú quien me descubrió y de qué manera a Sabina. Te encantaba -y te encanta- y me lo supiste transmitir. Quizás ni te acuerdas, pero ya sabes que mi loca cabecita se queda con esas cosas. Estoy convencida que si me lees te sorprendes y, seguramente, sonríes. O incluso mejor, ríes.
Y eso espero, poderte hacer reír. Mucho. Lo mereces. Mucho. Y para eso estamos, para eso vamos a estar.
Dicen que soñar es gratis, yo añado que también es bonito, e incluso reconfortante...y pienso si, quizás, soñar sea un error al ver que ese sueño, al realizarse, podría ser un error.
En cualquier caso y divagaciones aparte, el título del post no es más que un verso, tan sólo una frase de una gran canción.
"Cuando se acuestan la razón y el deseo llueve sobre mojado"
Parece que aún puedo darle otra oportunidad al blog...así que a ello vamos. Después de abandonar por completo el Fotolog y darme cuenta que el Facebook está bien pero que tampoco me lo da todo...Pues aquí estamos otra vez, con ganas de contar muchas cosas.
Empiezo por una de las mejores ideas que he tenido en los últimos tiempos. La "IDEA" (así, en mayúsculas) originaria no es mía, puesto que Bharma es una exquisita iniciativa de mi amigo Rafa, pero de este bar de obligada visita ya os hablaré otro día, porque hay muchas cosas que contar...demasiadas!!
Promoción audiovisual A finales del 2008, el bar estaba ya en un muy buen momento, así que le comenté que quizás teníamos que empezar a promocionarlo "audiovisualmente". La web ya estaba en marcha, muchas webs y blogs de referencia ya hablaban de Bharma, pero nos faltaba algo. Le propuse crear un canal de Youtube donde poder colgar vídeos de actividades, visionados y demás. Un canal que empezaría con un vídeo promocional, breve pero con lo característico del bar.
Os podría dar mil detalles de cómo ha transcurrido todo desde entonces...Pero es que ha sido tan rápido que ni puedo explicarlo. Tampoco es que tenga mucha experiencia en canales de Youtube, pero para mí es muy fuerte haber llegado, por ejemplo, a esto:
Más de 2.400 reproducciones del canal (no de los vídeos, a eso iré después), 63 suscriptores (igual no son tropocientos, pero me considero más que satisfecha) y...atención, puesto 76 en los canales más vistos del día (desconozco de cuántos estamos hablando, pero Youtube es tan grande que apuesto a que son miles....y miles...y miles).
Y eso no es todo, porque una amiga incluso se lanzó a hacerme un Club de fans en Facebook y de momento hay 40 miembros. Seguro que Andrés Iniesta tiene más fans, pero no pienso quejarme, en absoluto!
Rituales de jueves y viernes Pero no nos desviemos, hablemos de los vídeos...Bueno, quizás necesitaré más posts para hablaros de eso, pero lo cierto es que me han servido para ver la serie desde otro punto de vista. Veía el capítulo el jueves y el viernes grababa, con lo que tenía un día para prepararme un poco los temas que quería destacar. Desde aquí agradezco la ayuda de todo el mundo, porque por suerte ha habido participación cada semana, podría decir que casi sin repetir de entrevistados, salvo por un par de casos totalmente justificados.
Unos vídeos que se han proyectado a la semana siguiente en forma de "Previously on Bharma", y que posteriormente he subido a BharmaTV. Al principio, lo normal eran unas 300-400 reproducciones (que no está nada mal) pero entre que la web cada vez tiene más visitas y el canal más suscripciones, algunas semanas hemos llegado a las 900 reproducciones, sin enlaces apenas, a pelo entre Bharma.com y Bharmatv.
Pero esto es Internet, así que hay que hablar de "los más vistos". Y aquí es cuando me dí cuenta que había tenido una buena idea, y que había ido mucho más lejos de lo que podría haber esperado. A día de hoy, el vídeo más visto del canal es el making off que hice del reportaje que nos hicieron en Cuatro con motivo del estreno de la serie en la cadena. A saber:
En un mes, más de 6.000 reproducciones. Me lo dicen en diciembre, y no me lo creo. Insisto en que, quizás, para otra gente son números menores, pero teniendo en cuenta que el canal aún no está consolidado, creo que la cifra es bastante buena.
A partir de ahí, le siguen como más vistos todos los especiales que he hecho, ya fuera de un capítulo en concreto. Y aquí es cuando tengo que agradecer los enlaces de mis grandes amigos de Todoseries.com, porque sin sus enlaces esos vídeos no tendrían tantas reproducciones, y a los hechos me voy a remitir, claramente:
Un vídeo al azar, con casi 3.000 reproducciones, y más de la mitad proceden de Todoseries.com. Entenderéis que la mención en este post es más que obligada. Y pronto les dedicaré uno entero, tiempo al tiempo. Por lo pronto, y a modo de aperitivo, os dejo con el cómo empezó todo...
Y con el Especial de la Season Finale de la Quinta Temporada, presentado por la Doble D.
Un vídeo que, dicho sea de paso, ha batido todos los récords del canal:
Y eso es todo por hoy, podría contar muchas más cosas, pero prefiero racionar la información, que todo de golpe tampoco es bueno. Eso sí, si no conocéis BharmaTV, ya tardáis en echarle un vistazo. Y ya que estamos, no puedo evitar pedir un poquito de ayuda de cara a estos meses sin Lost...
Se aceptan propuestas de reportajes y entrevistas, porque aunque en Bharma haremos muchas actividades y os las mostraremos, también nos gustaría conocer un poquito más a "nuestra audiencia". Las sugerencias, por tanto, son más que bienvenidas. Dejad el comentario aquí o en la página del canal.
